Dark out all your demons.

just turn off the light...

tempestes i silencis.

[...]
Todo lo arrastra el viento.

Canta y cuenta la lluvia.

Las letras de agua caen
rompiendo las vocales
contra los techos. Todo
fue crónica perdida,
sonata dispersada gota a gota:
el corazón del agua y su escritura.
Terminó la tormenta.
Pero el silencio es otro.

Tempestad con silencio (Navegaciones y regresos), Pablo Neruda.



Quan les mans es tornen fredes, la sang s'encalla a l'estómac, a aquest mal de panxa estrany. Fa massa fred als vespres i al matí ningú m'ha avisat i el cotxe està glaçat.

Setembres.

Somriures habitats, petits secrets.

Rere les portes.

El soroll de la porta al obrir-se el va desvetllar. Havia esperat despert una bona estona, però al final el cansament havia pogut amb ell. Va entrar a la seva habitació i va seure al seu costat. Li va passar una mà pel costat de la cara, recollint aquell ble de cabell que no li deixava veure la bellesa equilibrada del seu rostre. Tenia els ulls d'ametlla i la petita línia que s'hi havia pintat els feia encara més profunds. Va pensar que tard o d'hora li diria alguna cosa. Ella li va agafar la mà i li va posar sobre la seva cuixa. Es va aixecar i va posar un disc conegut. La música va començar a escampar-se per la cambra i cada nova nota, cada nota coneguda canviava el color de les coses. Va recordar una vella amiga, una tarda de novembre, mentre li parlava de l'aura dels éssers vius, del vent i els arbres quan parlen. El cap pensava més ràpid, però els pensaments eren densos i tot va adquirir un aire una mica trist. Ella s'havia assegut de nou al seu costat i li havia agafat aquella mà. La mateixa de sempre.
- Sempre em passa el mateix. Et voldria parlar però el temps se m'encalla gola avall i totes les llistes imaginàries que tenia perfectament ordenades dins el meu cap no saben què dir. I jo, sé que no ho faig bé, sé que així no, però no saps com voldria dir-t'ho tot a poc a poc i a la vora. He dibuixat un camí perfecte, una història molt bonica pels dos, pel teu camí i el meu. N'estic segura que et faria sentir especial i jo seria més maca i somriuria els vespres que no puc dormir. Qualsevol cosa que et faci feliç, qualsevol cosa que vulguis...
I va callar de nou. Una cosa va començar a brillar ens aquells ulls llunyans. Petita, la llàgrima va començar a omplir-li els ulls. Quan va ser prou gran va rodolar galta avall, lliscant suaument pel pòmul, passant a ran d'aquella boca estimada, va fer un gir brusc sota la barbeta, cap al coll, i resseguint els ossos forts de la clavícula, es va endinsar cap a l'escot.

Prop d'allà, bategava fluixet un cor estrany.

All I need, o la bellesa dels petits ecositemes.
Radiohead, sens dubte, uns dels millors.

Cartes des de Hasselt.

Aguanta el llapis amb la boca i s'oblida dels misteris de l'amor que no la deixen dormir a les nits. Rellegeix articles, observa plantes i de tant en tant es distreu mirant aquest cel gris que gronxa els seus dies. És gris, però no es trist, pensa mentre sent el batec del seu cor. Mentre veu com els seus dies han canviat. Ahir la miraven de prop. Ara camina ràpid, coneix ciutats -les més belles del món-, i se sent reconfortada. Trobarà a faltar l'aigua, la fred als peus i un somriure al pujar a l'autobús. Res no l'atura, i a cada lloc on va sempre va cap a casa.

I'm a bird girl,
and bird girls can fly.

Mediterrània.

L'illa es desperta estrangera i jo m'adormo sobre la Mediterrània. Sonen muntanyes desconegudes i abraçades que calmen enyors. Es barregen els verbs i les meves ganes d'obrir els ulls en un trajecte amb tren sense paper, sense bolígraf per poder escriure, sense ganes de que s'acabi. El blau, la mar i la pluja. Un cel traïdor que omple ulls i buida ànimes. Les llàgrimes, humitats tropicals d'una terra tan seva, es contenen adormides al vaivé d'aquest mar en calma. No hi ha fulles esperant una tardor, no hi ha donzelles, ni monstres, ni prínceps. Sola encamino sendes màgiques, seguint uns passos coneguts. És com aprendre a anar amb bicicleta, per no oblidar-ho mai més. Un home, alemany al meu parè, seu amb l'esquena tan recta que fa que m'hi fixi. Pulcrament treu una mà per la finestra i deixa que l'aire l'acariciï. S'omple de sol i de tempestes fràgils. El nord és traïdor. Ens expliquem dies, retrats i anècdotes omplen l'estança, i s'allargassen les hores a Son Macià. Som el que ens hem fet, les unes a les altres. Ampliant la petita família que sempre obre la porta somrient.

Paradisos ficticis.

Et vaig veure somriure dissabte a la nit i ja sabia que t'havia vist abans. No em va caldre pensar gaire per saber exactament les dues vegades que ens havíem creuat -de fet, que m'havia creuat amb tu-, sempre embolcallat d'hivern, sempre amb aquells ulls prometedors de grans històries. A aquella porta que s'obria lleugera, tu em vas dir que passés. I jo vaig entrar i un cop dins et vaig veure cantant les meves cançons, mirant estranyat, a la estranya mirant. La pell -sí, sempre és ella- queia a bocins minúsculs revestits d'acords salvatges i una samarreta negra. Ni una sola paraula. M'asseia davant teu, prou distant per saber que eres aliè, prou a prop per sentir la meva respiració accelerar-se als teus ulls clavada. I els impulsos descompassats sacsejaven poesies curtes -les que més m'agraden- i carrerons lluents a aquestes nits massa sovint buides. I no és poc ni gran cosa, potser mai, potser..., però aquest blau revelador d'oceans i paradisos ficticis -imaginació acceleradora de partícules-; aquest blau me'l guardo per mi.